En Labordeta ha mort

Un amic escrivia..el món és una mica menys lliure, una mica menys divers, una mica més trist, A veure quant arribarà aquell dia , que a l’ enlairar la vista veurem la terra que posi Llibertat, jo escoltant algunes de les seves cançons nomes puc plorar.

Festa Maverick Meerkat – Ubuntu 10.10

Tal com marca la tradició, després de 6 mesos d’espera, el 10 d’octubre de 2010 es farà pública la versió definitiva de l’GNU/Linux Ubuntu 10.10.

Per a celebrar-ho, la comunitat de l’Ubuntu en català, tal i com porta fent amb l’aparició d’anteriors versions de l’Ubuntu, organitzarà una festa (Release Party). Aquestes festes són organitzades per tot el món pels grups locals (LoCo Teams) de l’Ubuntu.

Ubuntu Global Jam 28 agost 2010 a Caldes

Aquest dissablte se celebra arreu del món la Ubuntu Global Jam 08 2010, prèvia al llançament de la nova versió d’ prevista pel proper 10 d’octubre (101010). L’avançament de la publicació de la nova versió per fer-la coincidir amb una data tan assenyalada ha provocat que la Global Jam corresponent s’escaigui en unes dates en què molta gent encara fa vacances, motiu pel qual no hi ha un programa gaire extens, però de ben segur que trobarem activitats d’allò més interessants per a fer.

De moment, el programa previst és basat en una Marató de traduccions a càrrec del David Planella (coordinador de les traduccions d’Ubuntu) per tal de tenir catalanitzada al màxim la nova versió en el moment del seu llançament.

Per qui no sàpiga què és això d’un «Global Jam» val a dir que és una trobada on s’intenten donar a conèixer tants àmbits com sigui possible del procés de creació de l’Ubuntu, aprofitant-la per a donar un impuls en cadascun d’ells.

Per exemple, és un bon moment per iniciar gent interessada en traducció de programes o documentació, creació de documentació, empaquetat de programes, detecció i correcció d’errades del programari, proves d’actualització, processos de prova de versions beta, etc.

Per venir i ajudar, podeu fer-ho qualsevol persona, tingueu el nivell tècnic que tingueu. Fins i tot si només teniu interès en veure’ns sense més implicació, sereu benvinguts, no patiu.

Pel que fa als detalls de l’esdeveniment, cal que us anoteu els següents:

Quan:   Ds, 28 ago. 2010 11:00 – 19:00
On:  Centre Democràtic i Progressista in Caldes de Montbui
Equip organitzadors: Catalan LoCo Team

Més informació: http://loco.ubuntu.com/events/team/236/detail/

Cotxes mgb, tancs i batmòbils

L’analogia entre cotxes i sistemes operatius no és del tot dolenta, de manera que permeteu-me que m’hi deixi endur per fer-vos cinc cèntims de la situació actual. Imagineu-vos una cruïlla on es troben quatre concessionaris de cases de cotxes. Un d’ells (Microsoft) és realment molt més gran que els altres. Va començar fa uns anys venent bicicletes de tres marxes (l’MS-DOS) que no eren perfectes però funcionaven, i quan s’espatllaven es podien reparar fàcilment.

Al costat hi ha un concessionari de bicicletes que li feia la competència (Apple) i que un bon dia va començar a vendre vehicles motoritzats: eren cotxes cars però amb una línia de disseny atractiva i amb les entranyes segellades hermèticament, de manera que el seu funcionament tenia un toc de misteri.

El concessionari gran va respondre introduint a corre-cuita al mercat un joc d’actualització per a ciclomotors (el Windows originari). Es tractava d’un enrevessat artefacte (es diria que dissenyat per l’humorista Rube Goldberg) que, quan es collava en una bicicleta de tres marxes li permetia, amb prou feines, mantenir-se al nivell dels cotxes Apple. Els usuaris, quan s’hi desplaçaven, havien de dur ulleres protectores i s’havien de treure les cuques que se’ls ficaven entre les dents mentre els propietaris dels Apple acceleraven al seu costat protegits per llur hermètic confort tot somrient sarcàsticament darrere la finestra. Però els Micro-ciclomotors eren barats i fàcils de reparar en comparació amb els cotxes Apple, de manera que la seva quota de mercat va créixer com una taca d’oli.

Amb el temps el concessionari gran va treure un cotxe totalment equipat: un cotxe familiar gegantí (el Windows 95). Tenia tot l’atractiu estètic d’un bloc de pisos de barri obrer soviètic, perdia oli i cremava la junta de culata, i va ser un èxit rotund. Poc després van treure un aparatós vehicle tot terreny destinat als usuaris professionals (el Windows NT) que no era pas més atractiu que la versió familiar i que tan sols resultava una mica més fiable que aquesta.

Des d’aleshores hi ha hagut molta cridòria i enrenou, però poca cosa ha canviat. El concessionari petit continua venent elegants sedans de línia europea i gastant molts diners en campanyes publicitàries. Tenen penjats rètols de “LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENT” als aparadors des de fa tant de temps que estan tots descolorits i recargolats. El concessionari gran continua fent cotxes familiars i tot terreny cada cop més grossos.

A l’altra banda del carrer hi ha dos establiments que no fa gaire que estan al mercat.

Un d’ells (Be, Inc.) ven batmòbils totalment operatius (el BeOS). Són més atractius i elegants fins i tot que els sedans de línia europea, estan més ben dissenyats i amb tecnologia més avançada, i són pel cap baix tan fiables com qualsevol altre producte del mercat, i tot i això són més barats que els altres productes.

Més barats que els altres amb una excepció: el Linux, que és just al costat i que de fet no és una empresa. Es tracta d’una colla de vehicles recreatius, iurtes, tipis i cúpules geodèsiques muntades en un camp i que s’organitzen per consens. La gent que hi viu fabrica tancs. No són pas tancs soviètics antiquats de ferro colat, sinó més aviat tancs M1 de l’exèrcit nord-americà, fabricats amb materials de l’era espacial i carregats de punta a punta de sofisticada tecnologia. Però són millors que els tancs de l’exèrcit. Els han modificat de tal manera que mai de la vida s’espatllen, són lleugers i maniobren amb tanta facilitat que es poden fer servir per qualsevol carrer, i no consumeixen més que un cotxe de baixa cilindrada. Els treballadors se les enginyen per muntar aquests tancs sobre el terreny a un ritme sorprenentment ràpid, i n’hi ha un bon reguitzell a la vora del carrer amb les claus posades i tot. Qualsevol persona que ho desitgi pot enfilar-se dalt d’un d’aquests tancs i endur-se’l de franc.

Els clients s’acosten a aquesta cruïlla a borbolls, dia i nit. El noranta per cent van directe al concessionari més gran i compren cotxes familiars o vehicles tot terreny. Ni tan sols fan un cop d’ull als altres concessionaris.

Del deu per cent restant, la majoria compren un elegant sedan de línia europea i només s’aturen per observar amb menyspreu els filisteus que compren els vehicles familiars o els tot terreny. Aquests clients, si és que arriben a adonar-se de la gent que hi ha a l’altra banda del carrer venent vehicles més barats i de més qualitat, els ridiculitzen tractant-los d’excèntrics i babaus.

La sucursal de batmòbils ven algun vehicle al sonat pels cotxes de torn que vol un segon vehicle per acompanyar el cotxe familiar, però de moment sembla acceptar el seu paper de jugador marginal.

El grup que regala els tancs només es manté viu perquè està integrat per voluntaris que es col·loquen a la vora del carrer amb megàfons mirant d’atreure l’atenció dels clients sobre aquesta increïble situació. La conversa típica seria d’aquest estil:

Expert informàtic (hacker) amb megàfon: “Estalvieu-vos els diners! Accepteu un dels nostres tancs gratuïts! És invulnerable i pot anar per pedregars i aiguamolls a 150 km/h gastant només 2,5 litres cada 100 km!”

Client potencial del cotxe familiar: “Sé que el que dius és veritat… però… d’això… no sé com fer el manteniment d’un tanc!”

Megàfon: “Tampoc no saps com fer el manteniment d’un cotxe familiar!”

Client: “Però aquest concessionari té mecànics en nòmina. Si li falla alguna cosa al cotxe, puc agafar-me un dia de festa a la feina, portar el cotxe aquí i pagar perquè me’l reparin mentre m’estic hores i hores a la sala d’espera escoltant música d’ascensor”.

Megàfon: “Però si acceptes un dels nostres tancs de franc t’enviarem voluntaris a casa perquè el reparin gratuïtament mentre dorms!”

Client: “Ni se t’acudeixi acostar-te a casa meva, espècie de friqui!”

Megàfon: “Però…”

Client: “Que no ho veus que tothom compra cotxes familiars?”

Extracta de:

“Al principi hi hagué la línia d’ordres” Neal Stephenson

http://www.lafarga.cat/culturalliure/llibre/al-principi-hi-hague-la-linia-dordres/portada/

Gran festa d’instal·lació d’Ubuntu al Centre de Cultura Contemporània

Els propers 22 i 23 de maig, la comunitat d’usuaris de l’Ubuntu en llengua catalana farà una festa per celebrar el llançament de la nova versió 10.04, altrament coneguda amb el nom de Lucid Lynx.

La festa tindrà lloc al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València, al carrer Sant Ferran 12, de 10:00 a 18:00 h el dissabte i de 10:00 a 14:00 h el diumenge. Dissabte es farà una sèrie d’activitats variades, entre xerrades i tallers: una presentació de l’Ubuntu, un taller de creació de vídeo obert, una presentació de Canonical, l’empresa darrera de l’Ubuntu amb en David Planella, coordinador de traduccions de l’empresa, una sessió d’edició a la Viquipèdia, la presentació del projecte Softvalencià, una sessió de signatures digitals, una presentació de Ben Nanonote i Qi Hardware, una iniciació a l’intèrpret d’ordres, traduccions a l’Ubuntu, un taller de Multi-Boot en USB. A més, a través d’una festa d’instal·lació es proporcionarà ajuda i assistència tècnica per l’Ubuntu a la gent no iniciada. Diumenge es farà una desconferència ubuntaire; sense cap xerrada prèviament decidida, es parlarà d’allò que els assistents tinguin interès a presentar o discutir.

L’Ubuntu és una de les diverses distribucions (o variants) del Sistema Operatiu GNU/Linux, amb més de 30.000 programes lliures, gratuïts i d’alta qualitat, disponibles per a instal·lar-los de forma molt simple. Utilitzant l’Ubuntu, l’usuari pot realitzar sense cap problema des de les tasques habituals (ofimàtica, retoc fotogràfic, reproducció multimèdia, comunicacions per Internet…) fins a les més sofisticades (edició de vídeo, tasques de servidor, programes científics, etc.) amb la seguretat de veure’s lliure dels típics problemes dels sistemes de propietat, com ara els virus o les restriccions introduïdes artificialment.

Amb l’Ubuntu, a més, es pot gaudir d’un sistema operatiu traduït al català gràcies a l’esforç de desenes de voluntaris repartits per tot el domini lingüístic.  La resta de la informació de la festa la tens ací:

https://wiki.ubuntu.com/CatalanTeam/LucidLynx

Captain Crunch,blue box i els principis

Cuando se sustituyeron a las operadoras por dispositivos automáticos (centrales telefónicas) que conmutaban conexiones de las líneas, se introdujo la necesidad del uso de un sistema de comunicación entre las distintas centrales de forma que estas pudieran encaminar correctamente las llamadas telefónicas. Este tipo de información se llama señalización e incluye datos como número de teléfono del llamado, del llamante, tarificación e información de la ruta más eficiente.

El problema principal es que para enviar esta información en su forma más sencilla haría falta utilizar una línea adicional asociada a cada línea telefónica para el envío de esta información, para simplificar el sistema y aprovechar mejor el número de líneas disponibles, las compañías telefónicas en vez de usar dos circuitos, uno de voz y uno de control, encontraron la forma de utilizar solo uno.

Para ello se emplean tonos de audio de alta frecuencia con significados especiales. La compañía había asumido que los tonos estaban demasiado lejos de los tonos de frecuencias generada por la voz humana y parecía poco probable que la conversación fuera a intervenir con los controles, en esto casi tenían razón. En donde se equivocaron fue al pensar que nadie fuera de los técnicos del sistema iba a tomar interés en estas cosas, una suposición que le salió muy muy cara ya que era posible generar estas frecuencias con instrumentos musicales o equipos creados especialmente.
El tono de 2600 Hz

Entre las señales que intercambian las centrales que usaban el sistema de señalización CCITT #5, una de las más importantes era el tono de los 2600 Hz. Era importante porque ponía a todas las centrales a escuchar comandos, el llamado “Tono de corte”. Basado en este nombre comenzó a publicarse una revista de hackers y también comenzaron reuniones temática bautizadas como las reuniones 2600.

El caso es que al llamar a un número telefónico local se abre un circuito entre ambos nodos si durante esta llamada se lanza un tono de 2600 Hz la central de destino de la llamada piensa que la llamada del otro lado había acabado y salta (desconecta el otro extremo, quedando a la espera de comandos). Entonces lo que se hacía era enrutar una llamada de larga distancia que sin embargo era facturada por la central como llamada local.

Si la llamada de local se cambia por una llamada a un número gratuito, para la compañía telefónica, se estaba realizando una comunicación con un número gratuito, aunque que para la central destino la llamada había terminado, pero el phreaker seguía dentro, con la central bajo su control, con lo que podía seguir haciendo otras llamadas mientras que todo el sistema pensaba que seguían en el número gratuito.
Antecedentes de la caja azul

En el hampa, en los años 1930, en las operaciones de juego y apuestas ilegales que había por todo Estados Unidos usaban elaborados sistemas de llamada así como unos dispositivos conocidos como cajas queso que servían para redirigir las llamadas de manera que parecía que estaban llamando a la casa de la abuelita, pero se llamaba a un sótano en dónde se tenía todo una operación de apuestas funcionando. Dato que se consolida con la fabricación de cajas azules de Al Gilbertson, que se dice, vendió cientos de cajas azules a organizaciones de apuestas de Chicago, que además de ser Multifrecuenciadores, captaban ondas radiales tipo AM, para camuflarlas como inofensivas radios y también estaba provista de un puerto remoto para manipularla desde una pequeña distancia de Cutipin y Cutipon.
La primera caja azul

Aunque no se sabe con seguridad cuándo se construyó la primera caja azul, pero si se sabe cuando la división de seguridad de la compañía telefónica encontró la primera caja azul, la que le dio el nombre por ser de color azul, fue en 1961 en la Universidad de Washington. En aquella ocasión no se arrestó a nadie.

Probablemente fuese construida por estudiantes de Ingeniería. Se le atribuye la creación a Al Gilbertson que le da la siguiente descripción:
La pequeña blue box pone a los sistemas de telefonía del mundo, satélites, cables y aparatos, al servicio del operador de la blue box, libre de cargos, gratis. Esencialmente te da el poder de un super operador. Tomas una línea con un botón de arriba y la blue box emite un pitido de tono muy alto – la blue box vuelve a pitar – controlas los sistemas de desvío de llamadas de larga distancia de la compañía de teléfonos desde tu pequeño y precioso teléfono o cualquier teléfono público. Y te mantienes anónimo. Un operador tiene que operar desde una localización determinada. La compañía de teléfonos sabe donde está y lo que está haciendo. Pero con la blue box, una vez que echas mano de una línea, como desde un número 800 de un Holiday Inn, no saben donde estas, o de donde vienes, no saben como te has deslizado en sus líneas y has aparecido de pronto en ese 800. Ni siquiera saben que algo ilegal está ocurriendo. Y puedes ocultar tu origen a través de tantos niveles como desees. Puedes llamar otra vez por White Plains, y otra a Liverpool por cable y de vuelta aquí por satélite. Puedes llamarte a ti mismo desde una cabina publica en la otra punta del mundo a una cabina cerca de ti. Y recuperas incluso los 10 centavos. No te detectará ni cobrarán si lo haces de la manera correcta. Pero verás que lo de las llamadas gratis no es al principio tan excitante como la sensación de poder que te da el tener una de estas monadas en la palma de tu mano.

Un par de Phreakers famosos, como lo fueron Steve Wozniak “The Woz” y a Steve Jobs, fundadores de Apple, que se dedicaron en sus primeros años a idear un aparato electrónico poco sofisticado que automatizara el proceso. Dicho aparato era semejante al denominado bluebox y les permitió a ambos obtener el dinero necesario que les llevaría a proyectos más ambiciosos como los primeros Apple Computer. Se dice que quien les facilitó el conocimiento fue Captain Crunch.
La caja azul

Se llamaba FM: Frecuenciador Múltiple (del inglés MF) o Caja Azul (del Inglés Blue Box) y es un generador de tonos multifrecuencia, un aparato capaz de generar tonos de 600, 900, 1100, 1300, 1500 y 1700 Hz, éstos son los tonos del sistema CCITT #5 que la compañía de teléfonos usaba para conmutar las llamadas a larga distancia.

En los tiempos pre digitales toda la red telefónica estaba basada en combinaciones de 12 tonos maestros generados electrónicamente, eran unos tonos muy simples, el tono para cada dígito era una combinación de tonos simples, así es que 300 ciclos por segundo y 900 ciclos por segundo tocados a la vez daban el tono para lo que era el dígito 5 por ejemplo. El lenguaje que usaban las centrales telefónicas para comunicarse entre ellas consistía de 10 tonos para los 10 dígitos y algunos tonos más que eran usados como tonos de control.

Generando estos tonos, por ejemplo, uno podía comunicarse con la red telefónica de su propio idioma, generando números de teléfono, prefijos, instrucciones de enrutamiento, tonos de comienzo y fin de llamada, etc. El sistema interpretaba cualquier cosa que generara estos tonos como equipo de la compañía y obedecía todos los comandos.

En las centrales telefónicas se tenía un panel gigantesco en donde llegaban todas las líneas de teléfono por tándem. Cuando un enlace no estaba siendo usado, es decir cuando estaba esperando una llamada, silbaba de un lado; es decir, del lado que apuntaba a tu casa, silbaba un tono de 2600 Hz para indicar “soy un enlace libre y estoy abierto” y de otro lado de la red, silbaba otro tono de 2600 Hz, para indicar lo mismo.
Tonos maestros

Se sabe además que la primera vez que la información sobre estos tonos de control se publicó en cualquier sitio fue en un una revista interna de la compañía AT&T. Es decir, la compañía telefónica para los ingenieros y para los técnicos publicaban una serie de revistas de telefonía, muy técnica para consumo interior, lo que pasa es que las universidades de ingenieros que estudiaban telecomunicaciones estaban suscritas a éstas revistas y también llegaban ahí. La primera vez que se publicaron los tonos maestros fue en un artículo en 1954.

http://es.wikipedia.org/wiki/Phreaking

http://es.wikipedia.org/wiki/Bluebox

el navegant 2007

programe antic